ESTUDI DE CASOS
1. Sabeu que el curs vinent treballareu en una escola situada en una localitat on es parla un dialecte del català diferent al vostre, Donat aquest cas, responeu les preguntes següents i argumenteu-ne la resposta:
A) Tenint en compte aquesta diferencia dialectal us prepararíeu d’alguna manera? Per què? Si la resposta és sí especifiqueu com.
Tenint en compte aquesta diferència dialectal creiem que el mestre ha de mentalitzar-se. És a dir, no ha de variar la classe o preparar-se una classe específica sinó que ha d’actuar amb normalitat però tenint en compte que pot utilitzar un vocabulari o unes construccions que potser els alumnes no entendran. Això no ho hem de veure des d’un punt de vista negatiu perquè també és una oportunitat per aprendre. Per tant el mestre no ha de canviar la seva varietat dialectal però ha de facilitar la comprensió als alumnes.
B) Quan els nens us sentin parlar, és probable que us facin comentaris com que “parleu diferent”, que “per què no feu servir tal paraula” o senzillament “perquè no parleu com ells”. Com enfocaríeu aquesta situació. Per què?
Aquesta seria una oportunitat per ensenyar als alumnes que existeixen les varietats dialectals, és a dir, que a Catalunya es parla el català de maneres diferents depenent de la regió, i com s’adapta un català igual per a tots segons la geografia i la societat.
2. Diversos mestres de l’escola on treballeu preparen una unitat didàctica sobre el temps atmosfèric. Digueu com es podria aprofitar l’avinentesa per enriquir el cabal lèxic i expressiu dels alumnes. Poseu-ne exemples.
Ho aprofitaríem introduint el tema a classe amb alguna petita explicació i fent activitats ja que, com hem dit en apartats anteriors, la llengua no sols s’imparteix en la assignatura de llengua catalana sinó en totes.
Per exemple, una activitat per enriquir el lèxic consistiria a formar grups i que cadascun busqués un refrany català sobre el temps atmosfèric. La segona part d’aquesta activitat seria posar-los en comú, és a dir, que compartissin els coneixements. Aprofitant aquests grups també es podria realitzar un exercici d’expressió oral en què els nens haurien de buscar notícies de l’àmbit meteorològic en els mitjans de comunicació i exposar-les a classe com si fos un telenotícies.
3.Treballeu en una escola de la conurbació barcelonina on aproximadament el 90% dels alumnes són d’origen familiar castellano-parlant. Davant d’aquesta situació, quins aspectes creieu que us heu de plantejar, com a mestres, en relació amb la llengua?
Personalment, considerem que el primer pas davant d’una situació com aquesta és que l’escola s’adapti als alumnes, és a dir, que el mestre empatitzi amb l’alumne/a i utilitzi les formes lingüístiques més properes al nen/a, per tal d’establir una proximitat amb l’alumne/a i comoditat d’aquest. Un cop, l’alumne es sent integrat a l’escola, és tasca del professorat introduir la llengua estàndard, el català, valorant-la positivament davant els nens/es i integrant-la mitjançant la comunicació amb aquests, ja sigui pel mestre, per la cultura, la lectura, l’escolta, etc. D’aquesta manera es podrà introduir finalment la immersió lingüística, en la qual la llengua estàndard es veurà reflectida en totes les matèries per tal de destacar-la com a vehicular de l’ensenyament, i així els nens podran enriquir-se directament d’aquesta i aprendre a utilitzar-la, inicialment d’una manera passiva però posteriorment de manera còmode i activa.
Pel que fa al 10% restant dels alumnes, els quals dominen la llengua regional, també és molt important dotar-los del maneig d’aquesta per tal de que puguin desenvolupar els seus propis recursos davant d’aquesta, així com aprofitar que a l’aula hi existeix la llengua castellana per a conèixer-la i enriquir-se’n el màxim possible.
Finalment, esmentar que veiem molt positiu el fet que hi hagi més d’una llengua a l’aula per tal de fomentar l’aprenentatge entre iguals, el descobriment de noves llengües entre alumnes, per a que tothom es senti partícip activament davant el grup classe.
4. Valoreu la pertinència de les següents paraules o expressions dins del context escolar, en boca d’un mestre.
Anar de ventre - anar al lavabo - defecar - fer caca - fer popó – cagar
Totes aquestes paraules tenen en comú que volen dir el mateix, però pensem que en el
cas que hagin de ser utilitzades per un mestre hi ha algunes més correctes que altres. Com a grup pensem que les paraules més adequades poden ser “anar de ventre” – “anar al lavabo”, ja que són les que més es poden adequar a un context quotidià i cultural dels nens. Pensem però, que en el cas que els nens siguin molt petits també podem utilitzar el “fer caca”.
En canvi, pensem que “defecar”, és una paraula molt culta, que en cas de ser utilitzada, quedaria completament fora de context. El “fer popó” no ens acaba de fer el pes, pel fet que sembla que els nens per molt petits que siguin, no són babaus, i en el cas d’utilitzar la paraula “popó”, sembla que tractem als nens i nenes com a babaus.
Menjar - alimentar – péixer - endrapar – cruspir - ficar-se fins al cul (d’algun menjar) - atipar-se com un lladre - alletar
Com en el cas anterior trobem un conjunt de paraules per designar la mateixa acció. Com a grup pensem que les paraules que haurien de ser utilitzades per un mestre són “menjar” i “atipar-se com un lladre”, ja que són les que per situació poden ser utilitzades amb més freqüència, i “alimentar” en el cas que es faci una explicació d’una de les accions que duen a terme els éssers vius. I, tot i que hem de respectar una distància entre la figura del mestre i l’alumne, pensem que “endrapar” i “cruspir” són paraules de tradició popular que en contextos escolars menys formals que una classe (hora de l’esbarjo, colònies, excursions...) poden ser correctes.
1. Sabeu que el curs vinent treballareu en una escola situada en una localitat on es parla un dialecte del català diferent al vostre, Donat aquest cas, responeu les preguntes següents i argumenteu-ne la resposta:
A) Tenint en compte aquesta diferencia dialectal us prepararíeu d’alguna manera? Per què? Si la resposta és sí especifiqueu com.
Tenint en compte aquesta diferència dialectal creiem que el mestre ha de mentalitzar-se. És a dir, no ha de variar la classe o preparar-se una classe específica sinó que ha d’actuar amb normalitat però tenint en compte que pot utilitzar un vocabulari o unes construccions que potser els alumnes no entendran. Això no ho hem de veure des d’un punt de vista negatiu perquè també és una oportunitat per aprendre. Per tant el mestre no ha de canviar la seva varietat dialectal però ha de facilitar la comprensió als alumnes.
B) Quan els nens us sentin parlar, és probable que us facin comentaris com que “parleu diferent”, que “per què no feu servir tal paraula” o senzillament “perquè no parleu com ells”. Com enfocaríeu aquesta situació. Per què?
Aquesta seria una oportunitat per ensenyar als alumnes que existeixen les varietats dialectals, és a dir, que a Catalunya es parla el català de maneres diferents depenent de la regió, i com s’adapta un català igual per a tots segons la geografia i la societat.
2. Diversos mestres de l’escola on treballeu preparen una unitat didàctica sobre el temps atmosfèric. Digueu com es podria aprofitar l’avinentesa per enriquir el cabal lèxic i expressiu dels alumnes. Poseu-ne exemples.
Ho aprofitaríem introduint el tema a classe amb alguna petita explicació i fent activitats ja que, com hem dit en apartats anteriors, la llengua no sols s’imparteix en la assignatura de llengua catalana sinó en totes.
Per exemple, una activitat per enriquir el lèxic consistiria a formar grups i que cadascun busqués un refrany català sobre el temps atmosfèric. La segona part d’aquesta activitat seria posar-los en comú, és a dir, que compartissin els coneixements. Aprofitant aquests grups també es podria realitzar un exercici d’expressió oral en què els nens haurien de buscar notícies de l’àmbit meteorològic en els mitjans de comunicació i exposar-les a classe com si fos un telenotícies.
3.Treballeu en una escola de la conurbació barcelonina on aproximadament el 90% dels alumnes són d’origen familiar castellano-parlant. Davant d’aquesta situació, quins aspectes creieu que us heu de plantejar, com a mestres, en relació amb la llengua?
Personalment, considerem que el primer pas davant d’una situació com aquesta és que l’escola s’adapti als alumnes, és a dir, que el mestre empatitzi amb l’alumne/a i utilitzi les formes lingüístiques més properes al nen/a, per tal d’establir una proximitat amb l’alumne/a i comoditat d’aquest. Un cop, l’alumne es sent integrat a l’escola, és tasca del professorat introduir la llengua estàndard, el català, valorant-la positivament davant els nens/es i integrant-la mitjançant la comunicació amb aquests, ja sigui pel mestre, per la cultura, la lectura, l’escolta, etc. D’aquesta manera es podrà introduir finalment la immersió lingüística, en la qual la llengua estàndard es veurà reflectida en totes les matèries per tal de destacar-la com a vehicular de l’ensenyament, i així els nens podran enriquir-se directament d’aquesta i aprendre a utilitzar-la, inicialment d’una manera passiva però posteriorment de manera còmode i activa.
Pel que fa al 10% restant dels alumnes, els quals dominen la llengua regional, també és molt important dotar-los del maneig d’aquesta per tal de que puguin desenvolupar els seus propis recursos davant d’aquesta, així com aprofitar que a l’aula hi existeix la llengua castellana per a conèixer-la i enriquir-se’n el màxim possible.
Finalment, esmentar que veiem molt positiu el fet que hi hagi més d’una llengua a l’aula per tal de fomentar l’aprenentatge entre iguals, el descobriment de noves llengües entre alumnes, per a que tothom es senti partícip activament davant el grup classe.
4. Valoreu la pertinència de les següents paraules o expressions dins del context escolar, en boca d’un mestre.
Anar de ventre - anar al lavabo - defecar - fer caca - fer popó – cagar
Totes aquestes paraules tenen en comú que volen dir el mateix, però pensem que en el
cas que hagin de ser utilitzades per un mestre hi ha algunes més correctes que altres. Com a grup pensem que les paraules més adequades poden ser “anar de ventre” – “anar al lavabo”, ja que són les que més es poden adequar a un context quotidià i cultural dels nens. Pensem però, que en el cas que els nens siguin molt petits també podem utilitzar el “fer caca”.
En canvi, pensem que “defecar”, és una paraula molt culta, que en cas de ser utilitzada, quedaria completament fora de context. El “fer popó” no ens acaba de fer el pes, pel fet que sembla que els nens per molt petits que siguin, no són babaus, i en el cas d’utilitzar la paraula “popó”, sembla que tractem als nens i nenes com a babaus.
Menjar - alimentar – péixer - endrapar – cruspir - ficar-se fins al cul (d’algun menjar) - atipar-se com un lladre - alletar
Com en el cas anterior trobem un conjunt de paraules per designar la mateixa acció. Com a grup pensem que les paraules que haurien de ser utilitzades per un mestre són “menjar” i “atipar-se com un lladre”, ja que són les que per situació poden ser utilitzades amb més freqüència, i “alimentar” en el cas que es faci una explicació d’una de les accions que duen a terme els éssers vius. I, tot i que hem de respectar una distància entre la figura del mestre i l’alumne, pensem que “endrapar” i “cruspir” són paraules de tradició popular que en contextos escolars menys formals que una classe (hora de l’esbarjo, colònies, excursions...) poden ser correctes.
Per contra “alimentar, péixer i alletar” són paraules que surten del context en el qual un mestre normalment les utilitza a l’escola. Per últim, trobem “ficar-se fins al cul”, expressió que pensem que es molt vulgar, i que encara que tots utilitzem, no som les persones adequades ni estem en el moment adequat per utilitzar-la amb els nens.
Un bup-bup, un mèu-mèu - un gos, un gat – un gosset, un gatet – un ca, un moix un perret, un minino
Com a grup defensem el fet que un mestre utilitzi normalment la paraula “gos i gat” en una escola catalana o “ca i moix” en una escola valenciana i les paraules “un gosset, un gatet” en el cas que els nens i nenes siguin molt petits o que realment el gos i el gat del qual es parla sigui petit.
Com en els anteriors casos, pensem que l’expressió “ un bup-bup, un mèu, mèu”, surt de context, perquè tot i que els nens siguin petits, són capaços d’entendre paraules més formals. A part, pensem que no és cert que “bup-bup” sigui el so que realment fa un gos i per tant no ha de ser apresa per un nen o nena com a nom d’aquest animal. Per últim, pensem que “un perret i un minino” no s’adeqüen a les necessitats de coneixement o col·loquials que un mestre pot utilitzar a l’aula.
5. Diem que l’enriquiment de la llengua dels alumnes és un afer transversal, és a dir, que és un objectiu que ateny tots els mestres i totes les àrees de coneixement. Plantegeu un parell d’accions que els mestres d’una escola, de manera col·lectiva, poguessin dur a terme per afavorir aquest objectiu.
Per tal que el coneixement i l’enriquiment lingüístic es treballi de manera transversal en una escola hem plantejat la necessitat de crear un pla que englobi els mestres de totes les àrees per tal d’aconseguir que no només es tingui present la bona pràctica de la llengua a l’assignatura pròpiament dita, sinó que també a la resta d’àrees es tingui present a l’hora d’avaluar i realitzar activitats corregint tots els errors lingüístics, fent apologia del bon ús de la llengua i, si es creu adient, penalitzant-los a l’hora d’avaluar de manera transversal.
Una altra mesura que considerem que es podria dur a terme en aquest sentit a les escoles seria fer tallers específics de cada àrea en els quals els objectius curriculars del tema en concret s’enfoquessin de manera que alhora es treballessin competències lingüístiques. D’aquesta manera mentre els nens estiguessin aprenent els continguts específics de cada àrea estarien treballant constantment competències lingüístiques sense crear mals hàbits en l’ús de la llengua i després els seria molt més senzill adquirir un bon ús d’aquesta.
No hay comentarios:
Publicar un comentario